pew

El riu vermell

Quan finalment van arribar els hi vaig detallar el què havia vist, em van creure per l’expressió de terror que tenia marcada al el meu rostre, vam pujar junts per les escales fins arribar a aquell indret del museu. Un altre cop no, em vaig deixar caure a terra de genolls, tenia ganes de desaparèixer d’aquell món, primer un ensurt que quasi em surt el cor per la boca i després quedo en ridícul davant tothom, els oficials van telefonar al director del museu que va acudir en pocs minuts, aquest em va dir que, si tornava a fer alguna bajanada d’aquestes, m’acomiadaria sense pensar-s’ho. No podia perdre la meva feina, era el què em permetia estudiar la carrera i, si em despatxaven, trobar-ne una altra igual de bona seria molt complicat. Per què no havia sabut reaccionar davant d’aquelles paraules? Encara no sabia com, però havia de solucionar-ho. No vaig dormir en tota la nit, vaig imaginar-me mil escenaris diferents, què hagués passat si hi hagués algú al museu? Probablement no seria a casa meva ara mateix. Vaig arribar a la conclusió de que havia de deixar aquella feina, no podia tornar allà, m’estava tornant boig. Aquell seria el darrer dia que aniria a fer de guàrdia al museu. Ho tenia clar. Em passaria tot el vespre a la sala dels uniformes amb el llum encès, ni per un milió d’euros tornaria a aquella sala. Va arribar el vespre, vaig anar cap al museu, esglaiat pel què pogués passar, vaig arribar, em vaig posar l’uniforme i em vaig asseure a la butaca, el temps passava molt lent. Vaig decidir agafar el diari per entretenir-me una mica. Vaig començar a tremolar, el titular anunciava la desaparició d’un vigilant nocturn del Museu Egipci de Barcelona. Vaig tenir un mal pressentiment, la sang que vaig veure ahir podria ser que fos d’aquest vigilant. No vaig tenir més temps per pensar, vaig notar com unes esmolades urpes m’esquinçaven el braç, la resta ja és història.