Sa Tauleta Màgica
Autor: Guillem
En Toni no era un noi gaire simpàtic: era més ben esquerp. Tot i que tenia nou anys, una bona edat per fer amics, ell no en tenia cap ni un. I, segons ell, tampoc li feien falta. Es passava les tardes jugant amb unes figuretes de soldats de plom que li va confeccionar i regalar el seu oncle, que era bijuter.
Els seus pares l’intentaven convèncer de que s’ho passaria millor jugant si compartís els soldadets amb un amic, però ell no els feia ni cas. La seva manera de divertir-se era esclafant soldats amb un tanc que ell mateix havia fabricat a partir d’un bric de llet que va treure de les escombraries.
A classe, mai escoltava i, fins i tot, acostumava a emportar-se les figuretes a l’escola per jugar mentre la mestra explicava. Als patis, igual: mentre els altres nois jugaven a futbol, la xarranca o als gronxadors, ell es quedava tot sol a un racó obligant als soldats a matar-se entre ells.
Quan els pares en van tenir prou, van decidir apuntar-lo a una activitat extraescolar. No sabien quina triar: si futbol, escacs, atletisme, música… Finalment, però, es van decidir per una activitat que li podria cridar l’atenció: robòtica.
Com que allà no tenia que socialitzar molt (segons ell, tots els que hi havia allà eren setciències), en Toni va acceptar la proposta. A més, ell havia vist alguns vídeos per YouTube on dos robots es destrossaven fins convertir l’altra en un munt de ferralla, i ell en volia construir un d’igual.
Ja des del primer dia de classe, el professor tenia la sensació de que havia entrar una mena de psicòpata a la seva aula. Ara, en robòtica no el superava ningú. Així que, davant aquest cúmul de sorpreses comprimides en un sol noi, va decidir parlar amb sa mare.
La mare li va explicar que, tant ella com el seu pare, estaven desesperats perquè el seu noi socialitzés un poc. Però tenien por que, si l’obligaven a fer amics, no augmentés la seva rebel·lia.
Aquestes paraules van impactar molt al professor de robòtica que, durant la tarda, va estar donant-li voltes a l’assumpte. Finalment, va decidir fer-li un regal al noi. Un regal molt especial.
L’endemà, quan en Toni va arribar a la classe de robòtica, el professor li va regalar una taula talaiòtica en miniatura, feta de pedra de veritat.
Per tu. -li va dir el professor- Sé que t’agraden molt els soldadets de plom, i això et podrà servir d’amagatall durant les teves batalles.
Gràcies, suposo. -va contestar el noi, intentant disimular la seva sorpresa.
Tot i no entendre res, va fer cas al seu professor. Així que, quan va arribar a casa seva, es va posar a jugar amb els soldadets i el seu nou escenari, fins que es va fer de nit. Quan ja eren prop de les onze, la mare va entrar a la seva habitació, i li va dir que ajornés la batalla que ja era hora de dormir. Rarament, en Toni va fer cas a sa mare i es va dormir just quan va apagar la llum.
Va ser en aquell precís moment quan la taula va començar a fer una lluentor daurada, fent honor a la seva qualitat de màgica. Tot seguit, tots els soldadets que eren tocats per aquella llum, van cobrar vida.
Es van atracar tots a la taula i van fer una rotllana. Allà ja no hi havia bàndols ni enemics, ja que, qui causava tot allò, estava dormint profundament. Es van posar a parlar entre ells i, poc a poc, va començar a néixer i créixer una amistat…
La festa va durar tota la nit i va ser quan va sortir el sol que els soldadets es van passar ràpidament a fer-se els inerts.
Poc després, en Toni es va despertar i, com que aquell dia era especialment prest, es va posar a jugar amb els soldadets. Quan els va tenir col·locats, va agafar el coronel de color verd (el seu personatge favorit) va començar a jugar a matar els soldadets grisos.
Quan en va haver matat uns quants, el coronel va cobrar vida i va fugir dels dits del noi.
Ja n’hi ha prou! -va exclamar- Són amics meus, no m’obliguis a matar-los!
En Toni es va quedar de pedra, espantat. Tot seguit, tots els altres soldats van deixar també de dissimular i van començar a mourer-se lliurement.
Toni, -va començar un- mereixes una explicació: avui vespre hem cobrat vida. Creiem que és gràcies a la teva taula màgica. El problema és que, fins ara, com que érem inerts, no ens podies matar. Ara, que estem vius, sí que aspirem a morir. Aquells soldats grisos tombats no crec que s’aixequin mai més…
Davant aquelles paraules, en Toni seguia sense mourer-se. Al cap d’uns minuts, sense dir res, es va aixecar i es va tombar al llit. Havia llevat la vida a més de deu soldats, sense ser-ne conscient. Els seus ulls es van omplir de llàgrimes
No passa res, Toni, -va dir el coronel verd- jo no he disparat. Estan vius.
El pobre noi feia com si no l’hagués sentit.
Mira -va seguir la figura- veus com es mouen?
En aquell moment, els soldadets grisos que hi havia tirats pel terra es van començar a aixecar.
Ho havíem preparat tot, -va explicar el coronel- sabíem que això et farà reflexionar sobre la gravetat de la mort.
Després d’aquest discurs, els soldadets es van immobilitzar i es van convertir en éssers inerts, un cop més.
En Toni, com que estava mort de son, es va adormir de nou.
Una hora més tard, va sonar el despertador. El noi li va fotre un bon toc perquè s’apagués, com cada matí. L’aparell va callar, però ell ja no tenia son, així que va mirar les figuretes. Estaven totes immòbils, però ell estava convençut de que havia mantingut una conversa amb el coronel verd. Se’l va mirar, però res: estava totalment immòbil.
En Toni va pensar que potser havia somiat tot allò, però ell estava seguríssim de que tot allò havia passat. Va decidir que ho contaria només al seu professor de robòtica, ja que ell li havia regalat la tauleta màgica. De totes maneres, aquella experiència, fos un somni o no, li va canviar la vida per sempre…