Avarques

Autor: Guillem

Treballar dotze hores al dia no era un problema per n’Emma. Duia des dels catorze anys, amb aquest horari, fabricant avarques per una de les marques de sabates més conegudes de Menorca. Des del primer dia, la seva feina li va encantar. No li pregunteu per què, perquè no ho sap. Ni jo tampoc, que, teòricament, sóc un narrador omniscient.

També és cert que aquella no era una empresa normal. Potser, molts de vosaltres teniu la imatge mental d’una fàbrica com un lloc gris, polsegós i obscur. Però, aquella era molt diferent: hi havia un bon clima de treball, el sòl estava impecable, el sostre era d’un vidre opac que permetia entrar la llum del sol, feia bona olor…

A veure, eren molt bones condicions, però no prou perquè algú treballés allà durant dotze hores i es quedés amb ganes de fer-ne més.

Però, tornem a la història.

Òbviament, n’Emma solia guanyar el típic premi de ‘treballadora del mes’, ja que era la que li posava més ganes. Aquest esforç va fer que fos molt valorada pel director de l’empresa. Així que aquest li donava una mica més de llibertat, ja que se la mereixia.

Ella era més que conscient d’aquesta llibertat, però no li agradava abusar-ne. Només l’emprava per fabricar-se, de tant en tant, unes avarques per ella mateixa, amb els retalls que sobraven. Com us podeu imaginar, no eren les sandàlies més polides del món, però eren úniques i molt resistents.

Però, com diu la dita: “les coses bones s’acaben”. I, en aquest cas, es van acabar en sec.

El director es va jubilar, i al seu lloc, l’empresa hi va col·locar substitut. Era molt reputat, però part d’aquesta fama era gràcies al seu caràcter agressiu i estricte. El primer que va dir quan va entrar a la fàbrica va ser:

Això dona pena! Hi falta serietat: hi falta gris!

En dos dies, la fàbrica va quedar com morta. No perquè es quedés sense treballadors, sinó perquè semblava que aquests havien perdut la il·lusió. Ja no tenia aquell ambient de treball, ni aquell sostre tan bonic.

Com era d’esperar, se li van acabar tots els privilegis a la nostra protagonista que, amb el temps, va passar de ser una dona alegre a ser una persona gris. Ja no anava a fer feina ni amb un terç de les ganes, i va decidir fer una jornada laboral de 8 hores, com la resta.

Com que a casa s’avorria, se solia endur retalls de pell per seguir fent avarques a casa seva, per ella. Amb el temps, se va adonar que estava fabricant moltes més avarques de les que li cabien a la casa, i va decidir començar-les a vendre.

En poc temps, les seves sandàlies úniques es van començar a fer populars. Cada vegada, tenia més demanda, fins el punt de que va haver de deixar la feina. En qüestió de mesos, va obrir una petita fàbrica, i va contractar els seus antics companys. Entre tots, van recuperar aquella il·lusió amb la que feien avarques.