Avarques II

Autor: Guillem

L’Emma ja havia acabat totes les avarques que havia de fer per avui, així que va decidir confeccionar unes de les seves famoses avarques. Aquell dia es sentia especialment inspirada, així que va agafar retalls mals de reutilitzar, per donar-hi més emoció. Òbviament, se’n va sortir sense problemes. Les va guardar a un racó del magatzem, on guardava les seves creacions.

El que ningú sabia, a part de mi, que sóc un narrador omniscient, és que aquelles sabates estaven vives. Eren capaces de raonar i, fins i tot, de parlar!

Mantenien curioses converses durant el dia, ja que intercanviaven opinions molt diferents de temes molt diversos. Tenien una personalitat molt diferent: la sabata de la dreta volia sortir de la fàbrica, a explorar món. Moltes vegades, s’imaginava històries de com seria el món a fora… Mentrestant, la sabata de l’esquerra era més que conscient dels perills als que s’enfrontarien un cop haguessin sortit del magatzem. Per això, trobava que era més convenient no explorar tant, i deixar una mica de pas a la imaginació. Entre les dues, per tant, feien un bon (i necessari) equilibri.

Tot va anar bé fins que, un dia, un treballador va deixar la porta del magatzem una mica oberta. L’avarca dreta se’n va adonar, però la sandàlia esquerra, no. L’aventurera sabia que aquella era la seva oportunitat per descobrir món i, quan l’altra dormia, va fugir.

Si us demaneu com s’ho fa una sabata per caminar, que sapigueu que és un procediment més senzill del que pot semblar: l’avarca s’estreny fent una forma de pont i, seguidament, agafa impuls i s’estira de nou. Com podeu imaginar, no anava molt ràpid… i justament aquest era un dels perills de sortir fora.

La petita sabata seguia caminant, camuflant-se cada cop que venia algú. Com que era dins una fàbrica de sabates, ho tenia bastant fàcil. Quan finalment va descobrir on era la sortida, va esperar que sortís algun treballador per poder aprofitar per fugir.

En el moment que va sortir fora, va notar una sensació molt estranya, era la sensació de llibertat. El paisatge era molt bonic: feia molt més sol del que ella s’havia arribat a imaginar, feia una mica de brisa… i, després de passejar una estona, va veure el mar de fons! Eren coses que veia per primera vegada però, com que havia nascut a Menorca, les duia dins el cor.

Va decidir que volia tocar la mar. Així que, un cop va acabar de gaudir del panorama, va posar rumb a l’horitzó. El problema és que ella no sabria què es trobaria pel mig…

De sobte, la sabata esquerra es va despertar de la migdiada. Va mirar a la seva dreta i va veure que la seva germana havia desaparegut. Poc després, va veure que la porta del magatzem estava una mica oberta i, coneixent la seva germana, ja sabia exactament què havia passat.

Va intentar no perdre la calma, sense èxit. No podia aturar de pensar en els perills als que s’enfrontaria la seva companya allà fora. Però sabia que, si ella anava a buscar-la, també li passaria el mateix. A més, sabia que les probabilitats de trobar-la eren mínimes.

Per això, va decidir esperar a que vingués l’Emma, ja que sabia que el seu pare era un famós investigador ja retirat. El problema era que, la pobra sabata, tenia un dilema: convindria que la seva propietària sapigués que ella podia parlar?

Com que no n’estava del tot segura, va decidir abandonar aquest pla. Fins que, la porta del magatzem es va obrir del tot… i va entrar l’Emma. Tot i que la sabata esquerra fos la racional i calmada de les dues, quan va veure entrar la seva propietària, no va poder evitar posar-se a cridar i saltar. Després d’aquest fracassat intent de passar inadvertida, va decidir contar-li tot. L’Emma flipava amb colors. Però fent gala de la seva empatia, va decidir que es mereixia ser escoltada.

Una vegada finalitzada la història, es van posar d’acord per anar a buscar a la sandàlia perduda. A més, l’Emma va avisar al seu pare: el doctor Watson. No era l’original, s’havia guanyat aquest sobrenom després de llegir vàries vegades totes les novel·les d’en Sherlock Holmes; i, segons ell, el doctor Watson el va inspirar a convertir-se en investigador. Ell realment es deia Joan.

Així doncs, els tres van sortir de la fàbrica amb l’esperança de trobar l’avarca aventurera. Però, com que era l’estiu, sabien que la recerca seria més complicada del normal, amb la quantitat de gent que passejava… amb les avarques posades. Va ser allà quan, a l’avarca esquerra va començar a notar una sensació molt estranya. No l’havia sentida mai, però sabia d’on venia: la seva germana corria perill! Diuen que els bessons tenen una connexió molt especial. Amb les persones no sé si és veritat però, amb les avarques, sembla que sí. L'espardenya va mirar de concentrar-se al màxim, a fi de poder conectar al màxim amb la seva germana. Va aconseguir sentir el mar, però aquell so s’anava allunyant i allunyant fins convertir-se en un eco. I, poc després, en un silenci.

Després de reflexionar, va aconseguir lligar caps per poder formar una història amb sentit: la seva germana tenia intencions d’anar a veure el mar (cosa que fa gala del seu caràcter aventurer) però, per alguna raó, no hi va arribar. Segurament devia estar inconscient, ja que havia perdut la senyal amb ella.

Van estar tanta estona cercant-la que es va fer de nit. I van decidir que seria millor descansar i continuar l’endemà amb la cerca. Així, doncs, van anar a la fàbrica a deixar l’avarca esquerra al magatzem a dormir. Quan estava a punt de tancar els ulls, va sentir una veu. Una veu molt familiar: era la seva germana!

Tot i que l’esquerra tingués moltes preguntes, la seva bessona li va dir que les hi contestaria totes l’endemà, que ja era tard…